DISCURS INAUGURAL – QUARTA EDICIÓ

Quan l'Enric em va oferir la possibilitat de presentar aquesta quarta edició de la Vila del Llibre aquí a Bellprat, vaig acceptar a l'acte – i tot seguit me'n vaig penedir. I me'n vaig penedir perquè tenia la sensació que es tractava d'una mena de Missió Impossible. Com inaugurar un esdeveniment que no conec de res, al qual no he assistit mai, que no sé ni puc imaginar com és, exactament? En un poble on no he estat mai de la vida?

                 De manera que vaig demanar més explicacions: aviam, això de la Vila del Llibre que és? I a poc a poc, gràcies a les descripcions emailejades de l'Enric, vaig començar a entendre de què anava la cosa. I vaig quedar impressionat, perquè la idea, ni més ni menys, és fer de Bellprat la versió catalana del Hay-on-Wye Book Town. I per entendre l'ambició tremenda que sospito que s'amaga darrere el concepte de la Vila del Llibre a Bellprat, no estaria de més fer-ne cinc cèntims, d'aquest Hay-on-Wye Book Town. Hay-on-Wye és un poble petit del país de Gal·les. El 1988 dos homes, el catedràtic Peter Florence i el seu pare Norman, van decidir celebrar-hi un festival literari. Al principi, van tenir problemes a l'hora de buscar un local fix per al festival, la primera edició del qual va tenir lloc a l'escola de primària. No obstant això, al cap de vint anys, el festival literari de Hay-on-Wye ja atrau uns 80.000 visitants cada any d'arreu del món, inclou una secció especial popularíssima dedicada a la literatura infantil i juvenil, i entre els convidats hi ha escriptors mundialment coneguts, a més d'economistes, científics i premis Nobel de la Pau. És més, en els últims anys el festival s'ha internacionalitzat i ara hi ha edicions de festivals de Hay-on-Wye a Belfast, Nairobi, Beirut i la República de les Maldives, entre altres llocs.               

I tot això en un món en què es lamenta amb una freqüència cada cop més histriònica, que la gent llegeix cada vegada menys, que ens estem enfonsant en uns aiguamolls multimediàtics, que aviat el llibre serà un artefacte obsolet etcètera etcètera etcètera. Aquesta mena de lamentació sol anar acompanyat d'un cor d'experts que canten certes estadístiques: per exemple, sabem que 57,4% de catalans llegeixen llibres, que vol dir que 42,6% no en llegeixen (curiosament, les estadístiques també diuen que entre els estudiants catalans n'hi ha un 18% que no llegeix llibres - mai). D'altra banda, al contrari del que molta gent pensa, un 90% dels adolescents catalans i espanyols són lectors habituals malgrat els esforços del sistema educatiu – mitjançant aquesta cosa horrorosa que són les lectures obligatòries – d'aconseguir que a partir dels 14 anys ningú no llegirà mai més res.               

Potser l'aspecte més interessant d'aquests crits al cel pel baix índex de lectura a segons quins països, Catalunya inclosa, és que existeixen (els crits, no els països). Per què hem de pensar que no llegir és una mena de delicte cultural? Quin problema hi ha si algú prefereix els vídeojocs o les pel·lícules o les òperes bufes, als llibres? Es fan enquestes freqüents sobre quin percentatge de la població escolta música clàssica o va al teatre o veu pel·lícules en versió original? Com és, doncs, que es dóna tanta importància a la lectura?               

De fet, jo mateix vaig passar per un període feliç de no-lectura, cap als 17 anys, perquè estava fart del que en podríem dir aquesta pressió extra-literària: fart de què tothom em deia que llegir era automàticament bo, fart dels amics i coneguts que es vantaven de ser al dia pel que feia a la literatura i que insistien a conversar d'una manera insuportablement pretensiosa sobre l'últim McEwan o l'últim Kundera o qui fos i que et tractaven com un untermensch si no l'havies llegit. Fart de tot això, un dissabte qualsevol quan devia anar més exaltat del normal, vaig agafar tots els llibres de la meva prestatgeria, els vaig tirar a terra i vaig començar a saltar-los al damunt. D'aleshores ençà, durant ben bé mig any, no vaig llegir sinó el diari i encara gràcies. Era el paradís.               

Fins que, al cap d'aquell mig any, tenia la sensació que em perdia alguna cosa, que els autors i les seves obres donaven arpades a la meva porta, per dir-ho així, i que em tocava a mi – i a ningú més que a mi - treure el forrellat si volia que entressin.               

Vet aquí que les vaig deixar entrar i vaig tornar a llegir.               

Però aquesta vegada, em vaig dir, imposaré les meves pròpies condicions a l'hora de llegir. Aquestes condicions eren les següents: no fer cas de les modes literàries, no fer cas dels crítics (cosa que he mantingut fins al dia d'avui), no llegir mai més res pel sol fet que pensava que l'hauria de llegir. Només havia de llegir un llibre en el cas que hi hagués una certa probabilitat que em parlés a mi directament, que em digués coses que enlloc més podia escoltar.               

El 1952, l'autor nord-americà Henry Miller va treure un llibre titulat 'The Books In My Life' (Els llibres en la meva vida) sobre la seva relació amb els llibres. Al primer capítol, explica com es va convertir, de jove, en un lector voraç tot dient, senzillament: 'els llibres eren vius i em van parlar'.               

Doncs això, un llibre, en el procés de ser llegit, es converteix en una cosa viva per al lector, sempre que aquest lector hagi triat bé el llibre, que sigui el seu llibre, el llibre que li pertoca en aquell moment. I tots tenim els nostres llibres, que ens estan esperant en algun lloc; només cal que els trobem; i la trobada sol ser casual: la recomanació d'un amic, un títol que ens fa patxoca, una portada que ens fa el pes, una contraportada que enganxa, tot són pistes tangencials, intuitives; i són molt més efeicaços a l'hora de guiar-nos que els cànons o els crítics i moltíssim més que les abans mencionades formes de tortura psicològica que són les lectures obligatòries a l'escola.               

De manera que els llibres – en el format que siguin – formen tots plegats un mar sense fi en el qual podem nedar al nostre gust, en la direcció que ens dóna la gana, cap a qualsevol destí que som capaços d'imaginar. No hi ha regles, no hi ha límits, només milions i milions de veus vives que esperen qui els escolti.               

Veig que Bellprat s'ha convertit en una mena de trampolí des del qual es pot saltar mar endins.